Etiquetes, prejudicis i estigma al voltant de les persones sense llar

Les persones en situació de manca de llar, especialment les que viuen al carrer, són etiquetades com a indigents o gent de «mala vida» i solen ser objecte d’un gran nombre de prejudicis, com ara que «són al carrer perquè no volen treballar», «són alcohòliques»… en definitiva, pateixen l’estigma social simplement per la circumstància de viure a la via pública.

La nostra estructura autoconscient i lingüística es pot concebre com un mecanisme per reduir la complexitat. Per tal de donar coherència i estabilitat a l’experiència del món i de nosaltres mateixos, ens veiem obligats a retallar, a simplificar la complexitat mitjançant el llenguatge i altres pràctiques expressives que ens ajuden a comprendre els fenòmens del nostre voltant. El que fem, bàsicament, és un procés d’etiquetatge que ens permet entendre la realitat.

El llenguatge (a través de les etiquetes) ens ajuda a assimilar unes característiques i a generar uns estereotips (identificar patrons, simplificar la realitat). En aquest procés, els éssers humans ens arribem a creure aquestes construccions i les assimilem com si fossin la realitat.

El cas, però, és que mai no podem abordar de manera directa la realitat, només amb la mediació de construccions que ens permeten sobreviure en la nostra cosmovisió, tot i que també ens condueixen a errors, perquè tota etiqueta és limitadora. L’etiqueta és un resum que conté un cert sentit, però la realitat és sempre molt més àmplia.

El sector social es bolca a pal·liar les conseqüències de la COVID-19 en les persones sense llar

Llegeix més

El procés d’etiquetatge ens resulta útil per definir com ens comportem entre nosaltres perquè se’ns consideri «normals».  La normalitat és una construcció de la força del grup per tal que el grup es pugui identificar com a tal. En la nostra relació amb els altres sovint ho fem en contraposició amb ells. Fem tot el que podem per assemblar-nos a l’estàndard de normalitat. Hem naturalitzat el procés d’etiquetatge.

Hi ha una vigilància col·lectiva del que és «normal» i quan algú falla apareix el que «no és normal». Això ens pot dur a una relació basada en el prejudici, irracional envers l’altre perquè estableix una nova etiqueta (unes característiques negatives) que rebaixa la complexitat de l’individu al qual prejutgem i el redueix a unes característiques concretes.

Sobre les persones sense llar recauen molts prejudicis que són fruit de la por i del desconeixement de qui són i de la situació en què es troben. Por perquè són reflex d’una situació en què qualsevol de nosaltres es podria trobar i desconeixement perquè no sabem qui són ni quines causes les han dut fins aquí.

Per a Erving Goffman, l’estigma és una classe especial de relació entre atribut i estereotip.

El problema de l’estigma sorgeix quan existeix una expectativa difosa que les persones que pertanyen a una categoria determinada no solament han de donar suport a una norma particular sinó també complir-la.

Per a Gordon Allport el prejudici és una actitud hostil o previnguda envers una persona que pertany a un grup, simplement perquè pertany a aquest grup i se suposa, per tant, que posseeix les qualitats atribuïdes al grup.

I Daniel Kahneman ens descriu dos sistemes de pensament: el que ell anomena sistema 1, que és un «sistema de pensament ràpid» o «de pensament automàtic», i el sistema 2, que és un «sistema de pensament lent» o «sistema esforçat».

En el primer cas, s'ha après a fer associacions entre idees; també ha adquirit habilitats com la d’interpretar i entendre matisos en situacions socials.

En canvi, les molt variades operacions de l'altre sistema de pensament tenen un tret en comú: necessiten atenció i resulten pertorbadores quan en desviem l’atenció.

Ambdues formes de pensar es van suggeriments contínuament: impressions, intuïcions, intencions i sensacions. Si aquests compten amb l'aprovació del sistema de pensament lent, les impressions i les intuïcions es tornen creences i els impulsos, accions voluntàries.

Tanmateix en el sistema de pensament ràpid hi ha biaixos, errors sistemàtics que tendeix a cometre en circumstàncies específiques. Respon a qüestions més fàcils que les que s’estan plantejant i entén poc de lògica i d’estadística. Una altra limitació del sistema de pensament ràpid és que no pot ser desconnectat.

Quan la informació és escassa, cosa que sol passar, el pensament ràpid opera com una màquina que fa saltar a les conclusions.

Al llarg de la història, i actualment, s’anomena la gent sense llar de maneres molt diverses: captaires, vagabunds, transeünts, indigents, carrilers… i tots aquests són termes incorrectes. Es tracta de conceptes que posen l’accent en una característica no generalitzable, atribuïda per una creença, esbiaixada pel que pensem d’aquestes persones. Aquesta reducció de la situació d’aquestes persones ens porta a etiquetar-les, a establir prejudicis negatius sobre la seva manera de viure perquè és diferent de la nostra i així es genera un estigma que les culpabilitza i encasella en el costat exclòs i invisible de la societat.

Bibliografia

• Goffman, E. (1963). Estigma: la identidad deteriorada. Buenos Aires: Amorrortu.
• Allport, G.W. (1971). La naturaleza del prejuicio. Eudeba
• Kahneman, D. (2011). Pensar rápido, pensar despacio. Debate

Foto de freepik - www.freepik.es