L'estigma en el trastorn per afartament

El trastorn per afartament implica episodis recurrents d'ingesta descontrolada d'aliments, acompanyats per una sensació de pèrdua de control i per emocions com la culpa o la vergonya. A diferència d'altres trastorns de la conducta alimentària com l'anorèxia o la bulímia, el trastorn per afartament no s'associa a la presència recurrent d'un comportament compensatori inapropiat (com el vòmit o l'ús de laxants) i acostuma a estar relacionat amb l'augment de pes i amb l'obesitat.

L'estigma associat a aquest trastorn és molt alt i complex, i pot afectar la salut mental de la persona afectada i la percepció social que es té d'ella, però també pot dificultar la cerca de tractament.   

El trastorn per afartament en la persona adulta

Llegeix més

Analitzem a continuació alguns aspectes clau de l'estigma que envolta al trastorn per afartament.

L'estigma social del sobrepès i l'aparença

L'estigma social associat a l'obesitat tendeix a centrar-se en el cànon de bellesa establert en aquest moment i a pensar erròniament que la persona se'n desvia de manera voluntària. El cànon de bellesa imperant promou el cos prim i esvelt com a sinònim d'atractiu o digne de valor. Els ideals estètics van canviant segons la cultura, l'època històrica i les circumstàncies socials, però comparteixen la característica d'exercir un control sobre la percepció individual i col·lectiva de l'ideal.

Aquest ideal estètic, a més, està promogut pels interessos econòmics de la indústria de la moda, les dietes i la cosmètica, que afavoreixen la inseguretat corporal i la formació d'un diàleg intern negatiu i urgent de canvi conforme a les exigències socials.

Es tendeix a assumir que tenir un cos prim és sinònim de salut i que un cos amb més pes és insà, quan pot no ser així. A més, hi ha la creença que exclusivament l'incompliment de les pautes nutricionals o la falta d'exercici són les causes de l'obesitat i que, per tant, és fàcil poder-ho canviar. 

Es culpa les persones de desviar-se de manera voluntària del cànon de bellesa establert, que promou un cos prim i esvelt com a sinònim d'atractiu i de salut.

Per aquest motiu, es culpa les persones que no compleixen amb aquest estereotip físic, atribuint-ho a la manca de voluntat o de disciplina. Aquestes creences provoquen actituds que contribueixen a tenir una visió negativa del cos i no permeten veure el que en realitat pot estar influint en la seva salut. L'obesitat és un fenomen complex en el qual intervenen factors tant mèdics, psicològics com ambientals.

La desinformació i la pressió estètica augmenten l'estigma i la discriminació en les persones amb obesitat en tots els àmbits de la vida: familiar, social, mèdic, laboral, escolar i, fins i tot, en els mitjans de comunicació. 

La mala interpretació dels símptomes en el trastorn per afartament

Un dels desafiaments clau del trastorn per afartament és que els seus símptomes sovint es mal interpreten i, en molts casos, es minimitzen. Aquesta confusió es deu a la falta de comprensió sobre la naturalesa compulsiva del trastorn, i fa que sovint sigui difícil per a les persones amb aquest trastorn demanar ajuda, però també rebre empatia i suport.

Les principals maneres en què es malinterpreten els símptomes són: 

Confusió amb la falta de voluntat o l'autocontrol

Molta gent assumeix incorrectament que el trastorn per afartament és només una qüestió de menjar massa i un manca d'autocontrol, quan en realitat implica una sèrie de símptomes emocionals, psicològics i físics molt més profunds. Durant un episodi d'afartament, la persona experimenta una pèrdua real de control sobre la ingesta d'aliments, la qual cosa el diferencia d'un episodi de «menjar en excés», que qualsevol persona pot tenir de tant en tant. 

Sara Fernández

Autora teatral i actriu

«Intentar cabre en uns estàndards que no contemplen la diversitat és molt cruel»

Llegeix més

Desconeixement de les necessitats alimentàries i emocionals

En el trastorn per afartament, una de les dificultats clau és el desconeixement que la mateixa persona té respecte a les seves necessitats tant alimentàries com emocionals. Alguns dels errors més comuns són:  

• Confusió entre la gana física i la gana emocional. La gana física es defineix com la necessitat biològica de menjar i la gana emocional és el desig d'alleujar una emoció a través del menjar. La gana emocional acostuma a sorgir en moments d'estrès, d'ansietat, de tristesa o, fins i tot, d'avorriment, i es presenta com una necessitat urgent de menjar, encara que la persona no tingui gana física real. En lloc d'estratègies funcionals o adaptatives per manejar les emocions, com parlar amb algú o realitzar activitats de relaxació, la persona pot recórrer al menjar, la qual cosa perpetua el cicle d'afartaments. Amb el temps, la confusió entre gana emocional i gana física es converteix en una barrera per reconèixer les veritables necessitats. 

Molta gent assumeix incorrectament que el trastorn per afartament és només una qüestió de menjar massa i una manca d'autocontrol, quan en realitat implica una sèrie de símptomes emocionals, psicològics i físics molt més profunds.

• Desconnexió dels senyals corporals. Les persones amb trastorn per afartament sovint es desconnecten dels senyals interns del seu cos, com la gana i la sacietat. Durant els episodis d'afartaments, és comú que continuïn menjant més enllà del que el seu cos necessita, a causa de la compulsió i a l'impuls d'alimentar-se en resposta a factors emocionals o situacions estressants. Aquesta desconnexió amb els senyals físics pot fer que la persona mengi de manera automàtica, sense ser conscient de quan està satisfeta. Amb el temps, aquesta desconnexió contribueix a què la persona se senti encara més fora de control respecte al menjar i a les seves necessitats físiques. 
• Dificultat per reconèixer estats emocionals. Fer servir el menjar com un substitut emocional. En lloc d'identificar i expressar les seves emocions, la persona recorre al menjar per obtenir una satisfacció ràpida i momentània. Aquesta tendència a fer servir el menjar com una sortida emocional fa que la persona perdi la capacitat de reconèixer les seves emocions i regular-les amb estratègies més funcionals. 
• Autoanul·lació. Ignorar les necessitats personals. A mesura que les persones amb trastorn per afartament s'habituen a suprimir els seus desitjos genuïns i a satisfer les seves necessitats emocionals a través del menjar, experimenten un procés d'autoanul·lació en què les seves veritables necessitats queden relegades. Amb el temps, aquesta supressió de desitjos autèntics pot portar a una pèrdua d'autenticitat, en la qual la persona se sent cada vegada menys connectada amb ella mateixa i amb la seva identitat. El menjar passa a ocupar el centre de la seva vida emocional, però sense complir la funció de satisfacció profunda que realment necessita, i això pot agreujar els sentiments de frustració, insatisfacció i buit. 
• Distorsió dels desitjos relacionats amb el menjar. Percepció errònia dels desitjos alimentaris. Per a les persones amb trastorn per afartament, la relació amb el menjar acostuma a estar tenyida de culpa, vergonya i restriccions. Aquesta mentalitat pot fer que els desitjos relacionats amb el menjar es distorsionin, fent que uns certs aliments, especialment els que es consideren «prohibits» o «malsans», es converteixin en objecte de desig compulsiu. Aquest enfocament rígid cap al menjar genera una mentalitat de «tot o res», en què la persona pot tenir intensos desitjos de consumir grans quantitats d'uns certs aliments, mentre que se sent incapaç de gaudir-los de manera equilibrada. La dificultat per reconèixer i satisfer els seus desitjos alimentaris reals crea un cicle en què els aliments es converteixen en una cosa prohibida i altament desitjable, la qual cosa contribueix a tenir episodis d'afartament impulsius. 

L'autoregulació emocional en els trastorns de la conducta alimentària

Llegeix més

L'autoestigma: vergonya i culpa

L'autoestigma es refereix a la internalització dels prejudicis i les actituds negatives de la societat cap al trastorn, la qual cosa genera una autovaloració negativa i sentiments de vergonya i culpa. Aquest procés no només agreuja la simptomatologia del trastorn per afartament, sinó que també disminueix la qualitat de vida i la capacitat per buscar ajuda, i dificulta la recuperació. Les causes i efectes de l'autoestigma en el trastorn per afartament són els següents:

• Internalització d'estereotips socials. Prejudicis cap al pes corporal. Les persones amb trastorn per fartanera tendeixen a internalitzar aquests estereotips, ja que el seu trastorn sovint implica episodis d'ingesta excessiva que poden comportar un augment de pes. Això pot fer que la persona es percebi a si mateixa com a «feble» o «sense força de voluntat», la qual cosa incrementa l'autoestigma.
• Vergonya i culpa per la percepció de falta d'autocontrol. La cultura tendeix a glorificar l'autocontrol, especialment pel que fa al menjar. Els afartaments, caracteritzats per una pèrdua de control sobre la ingesta, solen ser interpretats per la persona afectada per aquest trastorn com una negligència personal. En adoptar aquesta visió, s'autoconvenç que hauria de poder «superar» els seus impulsos, la qual cosa reforça la seva creença que el seu trastorn és un senyal d'inferioritat personal o moral.

Les persones amb trastorn per afartament sovint eviten anar a esdeveniments socials per no exposar-se a la vergonya i al judici dels altres. Aquest aïllament els impedeix tenir el suport social necessari per afrontar el trastorn.

• Culpa persistent per recórrer al menjar com a refugi emocional. Les persones amb trastorn per afartament recorren al menjar com una manera de calmar l'estrès o les emocions intenses, la qual cosa sol produir un alleujament temporal però també un cicle de culpa i autojudici. La persona sent que «no hauria de» dependre del menjar per fer front a les emocions, i quan recorre a ell, es percep com a feble o incapaç de regular les seves emocions d'una manera més «acceptable».
• Sentiments d'inferioritat i baixa autoestima. A mesura que la persona amb trastorn per afartament experimenta fracassos repetits en el seu intent per controlar els episodis d'afartament, la seva autoeficàcia, i per tant la seva autoestima, disminueixen. Aquesta percepció perpetua l'autoestigma i fa sentir la persona com algú amb poc valor.
• Aïllament per temor a ser jutjada. Les persones amb trastorn per afartament sovint eviten esdeveniments socials o situacions en què pugui haver-hi menjar per no haver d'exposar-se a la vergonya i al judici. En autoestigmatitzar-se, creuen que els altres els veuran de la mateixa manera negativa amb què es veuen elles. Aquest aïllament els impedeix tenir el suport social necessari per afrontar el seu trastorn, i això augmenta el sentiment de soledat i pot agreujar els símptomes del trastorn.
• Barreres per a buscar ajuda. L'autoestigma genera que les persones amb trastorn per afartament creguin que el seu problema no és «digne» d'atenció mèdica o psicològica. Pensen que, en ser una cosa relacionada amb el seu autocontrol i amb l'alimentació, l'haurien de poder manejar sense ajuda. Això els porta a subestimar el seu trastorn i minimitzar la gravetat dels seus episodis d'afartament i retardar la cerca de tractament.