«Hem passat d'adolescents enfrontats al món a adolescents espantats davant del món»

«Quan parlem d'autolesions no suïcides, podem distingir dos grans grups. D'una banda, les que compleixen una funció més intrapersonal, és a dir, quan la persona utilitza l'autolesió com un intent de regular el seu malestar emocional. Alguns adolescents, sobretot ho estem veient en els últims deu o quinze anys, incorporen l'autolesió com una manera molt desadaptativa d'enfrontar-se a emocions comunes en aquesta etapa i que formen part de la vida, com la tristesa, la ràbia, la desesperança o l'afecció.

D'altra banda, hi ha altres adolescents que utilitzen la conducta autolesiva com una manera de comunicar el seu malestar, amb un objectiu més interpersonal. Potser sense pretendre-ho, estan transmetent que estan en desacord amb algú o amb alguna cosa, i no han trobat una altra manera de fer-ho.

I a vegades, dins d'aquesta funció més interpersonal, hi ha molts adolescents que han trobat en l'autolesió una senya d'identitat; tenen sensació de pertinença a un grup d'adolescents que també es tallen i amb qui comparteix malestars. Són adolescents que s'identifiquen amb el malestar emocional. Es tracta de casos complexos, perquè no s'autolesionen en el marc d'una emoció negativa concreta i no tenen un problema de salut mental. De fet, la majoria d'adolescents que s'autolesionen no tenen un trastorn de salut mental».

«És un tema molt interessant, perquè té un vessant molt social i parla sobre com s'ha construït l'adolescència actual. El que sabem amb certesa és que la conducta autolesiva té un contagi social molt important. Això ho veiem sovint a les aules. I també sabem que el malestar emocional en els nostres dies ha començat a ser una senya d'identitat en l'adolescència. L'adolescent de fa trenta anys, per exemple, era l'adolescent enfrontat al món, rebel, transgressor, que feia conductes qüestionables i segurament desadaptatives, però no les feia des de l'autoagressió, sinó més aviat des del confrontar amb el món. Ara tenim adolescents espantats davant el món. 

El malestar emocional en els nostres dies ha començat a ser una senya d'identitat en l'adolescència. Hem passat d'adolescents transgressors a adolescents angoixats per la vida.

Està clar, a més,  que hi ha hagut un canvi social que també fa que aquestes conductes siguin més compartides i han deixat de ser estigmatitzants, perquè moltes vegades els adolescents se senten més compresos amb altres adolescents que han utilitzat aquestes conductes com una manera d'afrontament. El que sí que continua creant estigma és tenir un trastorn de salut mental». 

«És cert que sempre tendim a pensar que les generacions anteriors han estat millors que l'actual. Els adolescents es desregulen més fàcilment, perquè, a part dels canvis hormonals, s'enfronten a reptes complexos en aquesta etapa. Això ha existit sempre i és cert que no hem de dramatitzar. Però hi ha una combinació de factors que poden explicar per què tenim un increment d'adolescents que s'autolesionen. A la identificació de la qual parlàvem abans amb el malestar, amb l'angoixa de viure, se li suma que tenim adolescents molt menys resilients que fa 25 o 30 anys, i així ho demostren diferents estudis longitudinals. Per tant, sentiran el mateix malestar emocional, però el gestionaran pitjor perquè no tenen les habilitats per fer-ho.

I tot això crea en els adults, en els pares i mares, la sensació que s'enfronten a una situació per a la qual no tenen eines. És a dir, jo em sento fort per a dir-li un no a un adolescent, encara que aquest s'enfadi, però quan jo li poso límits i respon amb una conducta autolesiva, jo em sento sense estratègies.

Per això crec que no és correcte analitzar l'autolesió només des del punt de vista de la salut mental, cal fer-lo des d'un punt de vista molt més sociològic. No estem davant adolescents «malalts», estem davant un canvi en la construcció social de l'adolescència en la qual tots hem participat».

«És complex parlar d'autolesions i mantenir-se en la línia entre no entrar en pànic, exagerar i pensar que sempre està lligada a un trastorn de salut mental (que és el risc que tenim perquè estàvem acostumats que així fos) i pensar que l'autolesió és una «criaturada» pròpia de l'edat, perquè, sigui com sigui, és una conducta insana. De fet, tenim dades i sabem que els adolescents que s'autolesionen de manera freqüent, de manera recurrent, tenen més risc de tenir una conducta suïcida, per exemple.

La clau és fer un bon cribratge amb qualsevol persona que s'autolesiona per saber si hi ha o no un trastorn de salut mental i poder tractar no només objectius emocionals i psicològics, sinó també socials. Està demostrat, per exemple, que els adolescents que senten que tenen un grup d'iguals, que a l'escola són part del grup i quan arriba el cap de setmana compten amb ells per sortir, tenen menys risc de conducta autolesiva. Però si hi ha un trastorn de salut mental, cal tractar-lo. 

Els adolescents que a l'escola són part del grup i quan arriba el cap de setmana compten amb ells per sortir tenen menys risc de conducta autolesiva.

És a dir, no hem de negar la realitat d'autolesions greus i recurrents en adolescents, que a vegades tenen un trastorn o un inici de trastorn de salut mental, però hem de ser conscients que també hi ha adolescents que s'autolesionen ocasionalment com una manera desadaptativa d'enfrontar-se al món i que, moltes vegades, quan tenen altres estratègies de regulació, deixen de fer-ho».

Per començar, han de reconèixer els seus estats emocionals. Res ve del no-res, i habitualment quan algú es talla és perquè hi ha hagut un canvi en el seu estat emocional. És important treballar amb l'adolescent la causa d'aquest estat: què t'ha fet estar malament per acabar sentint tristesa, ràbia, desesperança, incomprensió…? A vegades ens diuen simplement: «aquest dia no em vaig aixecar, no vaig anar a l'institut i em vaig posar a pensar…». I els fem veure que hi ha petits senyals, com en aquest cas quedar-se al llit, que t'estan indicant que potser t'acabaràs autolesionant. Per tant, canviarem aquest moment, encara que no en tinguis ganes, inicia el dia, ves a l'escola, no per rendir, sinó per complir una rutina. Ara bé, quan les autolesions s'incrementen i només pensen a tallar-se, tinguem un entorn segur, sense elements a l'habitació que puguin servir per a fer-se mal.

Moltes vegades són ells mateixos els qui ens indiquen quines estratègies concretes els funcionen: «em poso a ballar, escolto música, vaig al gimnàs, quedo amb una amiga i parlo amb ella…». En definitiva, es tracta de donar-los altres conductes alternatives senzilles a partir de les seves aficions, dels seus interessos, que els facin veure que tenen la capacitat de control. I també que sàpiguen demanar ajuda.

Jo sempre els explico el mateix: Tu no tries el que penses i el que sents, però decideixes el que fas. Els hem d'empoderar, no podem tractar-los com a persones vulnerables, perquè això no els permetrà ser resilients».

«Als adolescents els agrada sentir-se validats en les seves emocions. Per tant, el primer que han de fer els pares, els adults, és no minimitzar les seves emocions. Si ens diu que s'ha tallat perquè ha discutit amb una amiga, no hem de dir-li frases tipus «Si jo totes les vegades que discuteixo amb el meu cap m'hagués de tallar…». Validar és dir: «Entenc que et pots sentir malament, perquè quan jo he discutit amb algú que estimo també m'he sentit malament…».

També és important que la vida no s'aturi. No és una bona pràctica, per exemple, decidir deixar d'anar a l'escola, tret que t'ho indiqui el professional de referència. Si volem ajudar-los a ser resilients, s'han d'anar enfrontant a les dinàmiques diàries i no podem plantar-nos davant la vida quan tenim mals moments. 

Els mitjans de comunicació han de començar a representar i a mostrar models d'adolescents amb vides convencionals que afronten les coses de manera adaptativa.

I hem de començar a desmitificar que l'objectiu a la vida és el benestar emocional, és la felicitat. Hem d'acceptar que hi haurà moments de malestar en la vida, i quan això passa, l'objectiu és saber què puc fer per a enfrontar-me a ells, tenir estratègies que ens permetin suportar-los tan bé com sigui possible.

Finalment, els mitjans de comunicació han de començar a representar i a mostrar models d'adolescents amb vides convencionals que afronten les coses de manera adaptativa. Hem de tornar a veure adolescents als carrers, que riuen, que s'ho passen bé, que gaudeixen, que tenen les seves topades, però que no es plantegen la conducta autolesiva com una manera de resoldre els seus problemes».