«Les famílies venen esgotades, amb por i amb una informació molt dispersa»

«L'associació va néixer el 2012 a causa de la sensació de soledat que vam viure alguns supervivents, no només després de la mort per suïcidi dels nostres familiars, sinó en tot el procés previ, des de saber i entendre quin había de ser el nostre rol davant d'una temptativa i com havíem d'acompanyar la persona en aquella situació, fins al poc suport que vam rebre després. I en aquell moment de soledat, diferents persones vam anar connectant i vam decidir crear l'associació per ajudar altres persones que hagin de passar per un moment similar, per donar-los eines perquè puguin fer una bona intervenció des de l'àmbit familiar».

«La paraula supervivent va associada al dol d'una persona que ha perdut un ésser estimat per suïcidi, un dol que pot arribar a ser patològic. És probablement un dels dols més complicats, a per l'estigma, per la incomprensió moltes vegades dels mateixos familiars per entendre aquesta mort i per l'impacte que té en ells, que sovint se senten responsables i amb un sentiment de culpabilitat. La paraula supervivent intenta recollir que som persones que necessitem també un acompanyament molt diferenciat per poder transitar en aquest procés de dol a través de l'acceptació perquè no arribi a ser patològic, que som un col·lectiu vulnerable en aquest procés dolorós i emocional que pot acabar amb una conducta suïcida». 

«Som l'única associació que ofereix aquests espais d'acompanyament en el moment previ. Treballem molt des de la prevenció, i ens acostuma a contactar l'entorn més proper de persones que estan en una situació de dolor emocional, que verbalitzen ideacions de mort o bé que ja han passat per una temptativa. Però també atenem qualsevol persona que estigui preocupada per algú que verbalitza un desig de morir. Què troben en el nostre espai? Primer, una atenció molt individualitzada, és a dir, dediquem molta estona a escoltar la història de cada família i el context que està vivint. I, a partir d'aquí, els oferim sessions en grup amb altres familiars que passen per la mateixa situació, on intentem perdre la por de parlar de suïcidi, parlem de la conducta suïcida, de les probabilitats i dels factors de risc i de protecció.

A l'associació acompanyem i donem eines a les persones que conviuen amb algú en risc de suïcidi, perquè puguin fer una intervenció més eficaç des de l'àmbit familiar.

També els oferim tota la informació sobre el sistema sanitari, perquè entenguin la seva complexitat, coneguin tots els protocols i recursos que hi ha a la seva disposició i es vinculi a ells. En una altra de les sessions parlem de com abordar converses de risc, quin rol hem de tenir com a familiars quan la persona ens verbalitza o expressa aquest malestar, és a dir, què s'espera de mi com a mare, com a germà o com amiga, i aprofundim sobre tècniques d'escolta activa. Tampoc ens podem oblidar de com se senten les persones que han acudit a nosaltres, perquè veure que algú que estimes no vol continuar vivint és molt dur. Per això també parlem amb ells  sobre com els afecta aquesta situació, sobre les emocions que els genera i com gestionar-les. I després disposem d'un grup d'ajuda mútua format només pels familiars, que organitza sessions mensuals».

El paper de la família i de l’entorn de les persones en risc de suïcidi

Ir al artículo

«Quan una família s'acosta a nosaltres ve d'una situació d'esgotament bastant important, d'una tensió sostinguda en el temps provocada per la por que el seu familiar faci una temptativa de suïcidi o pugui fer-se mal i ells no estiguin presents, arribin tard o no sàpiguen identificar-ho. Generalment, doncs, venen molt cansats, un cansament molt característic de les situacions de conducta suïcida. Molts ens expliquen, per exemple, que no dormen perquè estan pendents d'anar a l'habitació del seu familiar per comprovar que no hi ha hagut un intent, o també que viuen moments de tensió en la comunicació amb la persona en risc.

I després hi ha un element també comú en totes les famílies, que és que venen amb una informació molt dispersa, molt desestructurada. Intentem organitzar una mica tota la informació, totes les pors i totes les situacions que han viscut, perquè puguin entendre que tot el que ens expliquen d'una manera tan desorganitzada té una lògica, té una estructura i que tot està estudiat. Intentem que surtin, com a mínim, amb la sensació que el que estan fent va en el camí correcte i, a partir d'aquí, ordenar els passos que han de fer per acompanyar la persona en els moments més crítics».

«El suïcidi és prevenible, però no previsible. No podem anticipar quina serà la conducta del nostre familiar, però sí que podem afegir-hi elements que seran fonamentals per a la prevenció, entre els quals està el vincle. Un dels factors més importants de risc del suïcidi és l'aïllament, així que la vinculació de la persona que pateix amb persones que l'entenguin, que la comprenguin i que l'ajudin a parlar dels sentiments i a desenvolupar capacitat d'afrontament en aquesta situació és bàsica. Per tant, la família té un rol absolutament necessari i crític en la prevenció del suïcidi, juntament amb l'ajuda professional, per descomptat. Però moltes vegades els familiars senten que no fan prou, que no tenen les eines suficients per dur a terme aquest acompanyament. 

El canvi de paradigma en la prevenció del suïcidi és involucrar i empoderar la persona en risc i la família en els plans individualitzats de seguretat. Cal trencar amb algunes dinàmiques perquè els professionals de la salut treballin braç a braç amb la família i amb la persona atesa. I en aquest sentit ens preguntem: Com pot ser que des de salut encara costi tant que derivin persones a les associacions? Fa quinze anys la meva mare va fer dues temptatives molt complicades i molt dures i ningú no es va posar mai en contacte amb nosaltres per preguntar-nos, involucrar-nos, compartir i implicar-nos en el procés de recuperació. I sense aquesta implicació de l'entorn no hi pot haver èxit en la prevenció del suïcidi.

El suïcidi es pot prevenir i, tal com avalen molts estudis, amb polítiques molt actives de prevenció en salut mental i d'acompanyament a les persones en risc de suïcidi, es pot arribar al suïcidi zero».

«Nosaltres atenem molts familiars de persones que no han passat pels sistemes de salut (un 20% segons els nostres càlculs) i que, per tant, no estan registrades. Les polítiques que s'apliquen estan encara molt dirigides a la part dels supervivents, és a dir a la postvenció del suïcidi. És veritat que aquí a Catalunya hi ha diverses iniciatives i que és pionera a l'hora d'establir els protocols i els plans de prevenció del suïcidi, però encara hi ha moltes persones, sobretot les que fan una temptativa o les que tenen un risc baix o mitjà, per a qui encara no hi ha les eines i els recursos necessaris. Una temptativa, una verbalització o una crisi és una oportunitat per vincular la persona i el seu entorn als plans de recuperació específics i disminuir aquest risc a mitjà o a curt termini, per vehicular-la als serveis d'atenció específics per a aquests casos i no, com passa sovint, a una atenció general en salut mental.  Però la veritat és que és un col·lectiu que encara està poc acompanyat». 

Judit Pons Baños

Infermera de Salut Mental. Referent dels programes d'atenció i prevenció de la conducta suïcida

Consorci Hospitalari de Vic

«El suïcidi no es pot abordar només des de la salut»

Llegeix més

«Sí, però cal parlar-ne d'una manera adequada, perquè tampoc podem negar que hi ha unes certes tendències imitatives en la conducta suïcida. Això sí, si una persona sent malestar i té una ideació suïcida, el fet de no parlar-ho no farà que deixi de pensar-hi, mentre que si generem aquest espai perquè pugui obrir-se i ens pugui compartir el que sent, generem una oportunitat immensa de convèncer-la perquè busqui ajuda i perquè vegi altres alternatives a aquest patiment o a aquest dolor que tots nosaltres en algun moment podem viure o experimentar. Parlar és obrir una oportunitat, una alternativa al malestar de la persona. Però encara hi ha molta por entre els professionals educatius, socials o fins i tot entre la família per allò de: «I si si dic alguna cosa que pugui desencadenar o ser un detonant?». Però la família sempre és un protector que de manera genuïna intenta acompanyar, i això és una cosa impagable».