«Confiar i que confiïn en tu ho pot canviar tot»

Soc el Jordi, tinc 56 anys i ara fa 28 anys que vaig fer dos intents de suïcidi, és a dir quan en tenia 28; curiós, si més no. Si ara escric aquest testimoni és perquè estic en una etapa molt nova de la vida.

He analitzat i entès que en la ferida està el propòsit de vida. En el meu cas, el propòsit de la meva vida m’arriba als 56 anys, quan m’he obert la porta i m’he deixat veure en el nou camí que ara començo. La ferida del suïcidi fa anys que la vaig superar, però crec que m’ha permès arribar on soc ara, que he entès que el meu camí com a dissenyador professional, que m’ha acompanyat des dels vint anys, ha finalitzat.

I buscant per on volia enfilar la meva vida, tant personal com professional, els darrers anys m’he anat formant en disciplines més properes a l’acompanyament de persones. I aquí és on he trobat el meu propòsit: ajudar, acompanyar, escoltar i confiar en les persones que han viscut una experiència similar a la que vaig viure jo. La vida és un aprenentatge darrere un altre, un conjunt de proves que anem superant. I per què no pensar que la meva pròpia experiència en el suïcidi va ser una prova que em vaig trobar per superar i arribar avui i aquí al meu propòsit? Crec fermament que ha estat així. Sí, les coses no venen soles i les casualitats no passen pel sol fet de passar.

Un servei que salva vides a través de la paraula

Llegeix més

Volia marxar discretament

Cada persona que arriba a pensar en el suïcidi d’una manera real, sense dubtes, ho fa des de la seva realitat personal, que en cap moment és igual a la dels altres, però sí amb connotacions i detalls semblants.

Per començar, quan una persona ha decidit marxar d’aquest pla físic busca estar sol i res més. El que veu és una infinita taca negra i buida les vint-i-quatre hores del dia dins del seu cap, en tot el seu espai mental i físic. T’és del tot igual tenir formació acadèmica, una feina, família i amics, un sostre per descansar i habitar i certa experiència a la vida. Se te’n fot tot plegat. L’únic que vols fer és marxar, i fer-ho el més discretament possible.

Encara que tenia familia, amics, estudis i casa, només veia una taca negra i buida. Se me'n fotia tot plegat.

En el meu cas, va ser així. Jo, en aquell període, ja tenia estudis, feina, família, amics, casa compartida amb els pares, una vida per anar fent. Però això i res era el mateix. L’única cosa per la qual patia, si és que encara me’n quedava alguna, eren els meus pares, el meu germà i el primer nebot, que tenia pocs dies. Per aquest motiu vaig estar pensant durant molts dies les diferents possibilitats que tenia per suïcidar-me. Quines formes podien ser les més assequibles per a mi, però que alhora fossin les menys cruels per a la meva família. Aquella nit, després de sopar amb els meus pares, vaig recollir els plats i els estris, els vaig portar a la cuina, vaig tocar el dos cap a la meva habitació, em vaig posar el pijama i vaig escriure moltes ratlles amb paraules acomiadant-me. Tot seguit, després de rentar-me les dents, em vaig mirar al mirall i em vaig dir: «Adeu, Jordi, fins aquí el meu temps aquí».

Les hores van passar i em vaig despertar amb un sacseig de moviments per part de la meva mare, cridant i cridant el meu nom: Jordi! Jordi! Jordi! Mai ho vaig parlar amb ella, però imagino que l’alleugeriment que ella va sentir quan el meu cos va reaccionar obrint els ulls havia de ser d’agraïment i, a la vegada, de dolor, potser igual que ho va ser aquella matinada d’un dia del mes de maig quan vaig néixer.

La meva mare, que no sabia què dimonis li estava passat al seu fill, i en especial des d’aquell matí sacsejat per aquest segon intent de suïcidi, va anar desmillorant físicament d’una manera palpable. Imagino també que la plenitud que li va omplir el cor quan va veure els meus ulls oberts deu ser difícil d’explicar.

7 passes per elaborar el teu pla de seguretat personal

Llegeix més

Confiar: la clau de volta per iniciar el canvi

Em van portar corrents cap a l’hospital. Tot va ser molt ràpid i jo sense saber què havia de fer i sense esma per dir res, només amb la mirada esgotada i perduda, com si hagués estat víctima d’una explosió a tocar de la meva pell. Perdut del tot, sense rumb. Vaig estar ingressat uns dies i en aquest segon ingrés va ser quan va aparèixer la clau de volta: confiar. Una clau de volta que em va permetre veure la llum al final d’un túnel sense sortida. Aquesta paraula, confiar, que per mi vol dir «fiar en tu».

Vaig seguir el tractament psiquiàtric i vaig entendre que posar-me de cul a tot el que em deia el metge, que era el que havia estat fent des del primer intent de suïcidi, no era la manera. Vaig comprendre que tot podia començar a ser menys difícil si m’obria a parlar, a buidar el pap amb un professional que tenia al meu davant per escoltar-me i acompanyar-me. I així va ser, des d’aquell moment en què vaig començar a confiar, tot va anar fluint.  

El meu germà em va mirar i em va dir en veu alta i serena: «Jordi, jo confio en tu, confiem en tu, en què te’n sortiràs, te’n pots sortir, segur que te’n sortiràs»

A l’habitació de la clínica, els meus pares, desfets, estaven al meu costat. I allà al racó, assegut en una butaca, descansava, si podia, el meu germà, que en uns dies tan durs com aquells no era fàcil. En Ramon, el meu germà, em va mirar i em va dir en veu alta, serena, i amb els ulls brillants: «Jordi, jo confio en tu, confiem en tu, en què te’n sortiràs, te’n pots sortir, segur que te’n sortiràs». Aquesta va ser la clau mestra que va obrir l’accés al punt de llum. És per això que cal dir-li a la persona que és víctima de l’espai negre: «Confio, confiem, confia, segur que te’n sortiràs. Estem del tot convençuts». Serà un procés que ocuparà el temps que necessiti cada persona, però el temps serà el menys important de tot plegat. Res real pot ser perdut.

El paper de la família i de l’entorn de les persones en risc de suïcidi

Ir al artículo

Deixar enrere els pensaments negatius i començar a viure

I a partir d’aquí, va començar una llarga teràpia amb la consegüent recuperació. La teràpia va durar tres anys, amb diverses visites escalonades i progressives. Vaig aprendre a entendre els pensaments que em feien molt mal, pensaments que no em deixaven avançar, que em feien viure amb la por constant. Aquests pensaments que porten de nom i cognoms «Por» són com un tren que surt de l’estació amb tan sols la màquina i, al llarg de l’infinit recorregut amb parades constants, s’hi van afegint vagons i més vagons carregats de més pors. Pors que es retroalimenten entre elles, les passades, les presents i les que vindran a les següents estacions. La vida avança per uns raïls en un túnel negre sense sortida a la llum. Per això, és molt important la confiança que has de percebre de les persones que et vas trobant en aquest procés de recuperació.

Quan tinc un pensament negatiu, una por, em provoco el pensament contrari, és a dir, un pensament positiu. I aquesta estratègia em funciona. 

Amb mesos de teràpia, vaig adquirir les eines per entendre per què apareixen els pensaments negatius i com poder aplacar-los. Escrivia tots els pensaments negatius i, tot seguit, em provocava el pensament contrari, és a dir, un pensament positiu. Aquesta nova manera de pensar, encara que al principi em semblava impossible, em va servir per començar a viure i arribar aquí on soc ara. El metge em va dir: «Dona’t temps i, quan hagis interioritzat la pràctica d’aquest fórmula d’acció-reacció, la teva visió de la vida serà real i viuràs d’una forma tranquil·la». I jo afegeixo: i plena. Aquesta estratègia dels pensaments contraris l’utilitzo cada dia des que la vaig aprendre. És automàtica i va molt bé.

Al cap de tres anys, em van donar l’alta; estava recuperat del tot, vaig deixar de prendre medicaments i vaig començar a viure. Vaig sortir d’aquest forat negre, i dic sortir, perquè se’n pot sortir. Us ho dic de tot cor i amb tota la veritat que us pugui fer arribar des de la distància.

Hola, em dic Jordi Batalla Villanueva, visc amb la meva parella i tenim tres filles adolescents. Fins ara he estat ebenista, dissenyador industrial i artista en diferents disciplines de les arts plàstiques i aplicades. Ara, amb cinquanta-sis anys, aparto literalment aquesta faceta professional i em dirigeixo a una nova aventura en el camí, perquè en la sanació de la ferida es pot trobar el propòsit de la vida.